Els trets lingüístics que aplega una persona són tan definitoris de la seva idiosincràsia com qualsevol altra característica individual. Per la seva aportació a la definició del perfil d’un subjecte, l’estudi de la variació lingüística s’ha convertit en una eina utilíssima per a la criminalística, fins al punt d’arribar a desenvolupar-se’n una especialitat específica de peritatge lingüístic amb aplicacions forenses: la lingüística forense, una jove disciplina lingüística que, com diu l’equip del Laboratori de Lingüística Forense (ForensicLab) de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA-Universitat Pompeu Fabra) «inclou tota una sèrie d’àrees de recerca i estudi que tenen a veure amb l’ús de l’evidència lingüística en diferents àmbits», entre els quals destaquem els següents:

    * L’ús d’evidència fonològica, morfològica, sintàctica, discursiva, terminològica per identificar parlants d’una determinada varietat lingüística, estil o registre.

    * L’anàlisi de la imitació en la producció de textos amb finalitats criminals.

    * La determinació/atribució d’autoria, tant de textos orals com escrits, i la detecció de plagi.

Des de fa uns anys, l’Idec de la Universitat Pompeu Fabra convoca un Diploma de postgrau en Lingüística Forense (Peritatge Lingüístic Forense).

Per saber-ne més d’aquest camp d’intersecció entre el dret i la lingüística, podeu llegir a Googe Books el manual introductori Lingüística forense, lengua y derecho. Conceptos, métodos y aplicaciones, d’autoria diversa, editat per la directora d’aquest postgrau i del ForensicLab, la M. Teresa Turell.

Els que busqueu més morbo, al web Criminalística teniu la descripció de diversos casos reals d’aplicació forense de la lingüística.