La riquesa de les llengües, 13: la transcendència de l'extinció d'una llengua
La desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura, de tota una literatura oral —ja que es tracta sovint de llengües no escrites—, d’una gran quantitat de tradicions, cançons, contes, llegendes... i potser d’idees importants per a la humanitat. I, a més, cal tenir en compte que el vocabulari d’una llengua, la seva gramàtica, contenen nombroses informacions que poden ajudar a reconstruir la història d’una població, les etapes dels seus contactes amb les altres llengües, les seves relacions de parentiu, etc. Des d’aquest punt de vista, la mort d’algunes llengües és una pèrdua enorme per a la nostra comprensió de la història de la humanitat. Estic pensant en el tasmanià: quan els anglesos van arribar a Tasmània al segle XIX van exterminar la població. No només van liquidar els aborígens com si fossin bèsties nocives, sinó que també van esborrar de la memòria del món la seva cultura i la seva història, perquè ningú no va enregistrar la seva llengua. Doncs bé, les quatre paraules que ens en queden no demostren cap parentiu evident amb les llengües australianes veïnes. Amb el tasmanià hem perdut una peça molt important del trencaclosques.
Laurent Sagart, a La història més bonica del llenguatge (trad. d’Anna-Maria Corredor), Barcelona: Edicions de 1984, 2009.
Apunts relacionats:
0 comentarios