Frankfurt 07, la cultura catalana y los medios españoles: el fracaso de la fraternidad entre los pueblos de España
[Opinión bien parecida en el blog El Llibreter.]
[Traductor instantáneo en línea CAT-ESP en el menú de la derecha de este blog.]
Vilaweb, DILLUNS, 15/10/2007 - 06:00h
per Vicent Partal (director de Vilaweb)
L’èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha propiciat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul que era, publicat ahir pel diari El País. Ara, més enllà de l’anècdota, allò que s’ha manifestat aquests dies és un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la «fraternitat dels pobles d’Espanya» se n’ha anat en orris. I això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.
El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l’oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», la fraternitat dels «pobles d’Espanya», dels «pobles ibèrics», dels «pobles de l’estat» i tot de variants semblants. L’anàlisi que quasi tothom compartia era que l’opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible d’imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.
És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l’èmfasi en això. Hi ha un miler d’anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l’oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l’autonomia, als valencians... Encara es movien en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l’autonomia i que els altres hauríem d’estar-los agraïts!
El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s’irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s’irriten més. I que s’irriten els espanyol de dreta i els espanyols d’esquerra. I que no hi ha res a fer.
La fraternitat és impossible, si l’altre no sap fer res tret de protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se’n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, del fet que una cultura «espanyola» (fraternalment, si més no) acaparés l’atenció de tot el món, que un escriptor «espanyol» (fraternalment, si més no) com és Quim Monzó triomfara en el discurs inaugural, o que un altre escriptor «espanyol» (fraternalment, si més no) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d’un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l’exageració qualsevol coseta que no acabara d’anar bé...
Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d’ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta cara seua, tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d’una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d’entendre. Ja s’ho faran.
Vicent Partal, director@vilaweb.cat
5 comentarios
Ana Lorenzo -
Un beso.
Quincaller -
Álvaro Huete Schicci -
http://llibreter.blogspot.com/2007/10/tres-punts-i-una-targeta.html
diumenge, octubre 14, 2007
Tres punts i una targeta
Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I leditora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.
Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí mexplicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai sha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no shavia preocupat daprendre, però que lentén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí sen malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.
A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig daltres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada dhonor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me lacabaria; però mha calgut fer dambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de lespanyol és un invent de quatre professors universitaris que no sexpliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.
Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria dart de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que shi hagi representat aparegui a qualsevol daquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són dinterès general. Lúltim llibre dEnrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català que també és cultura només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a lespanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a ledició local lògicament, a la secció de cultura però no al suplement dàmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:
Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.
Tot el sarau ve daquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.
Sonia Teruel -
http://www.rtve.es/archivos/70-2041-FICHERO/Ley.pdf
¿Y qué hace? Esto: lo que dicta la política lingüística y económica española actual; es decir, buscar posicionammiento y liderazgo en Iberoamérica: http://www.fundeu.es/Noticias.aspx?frmOpcion=NOTICIA&frmFontSize=2&frmIdNoticia=1255
Marta Garriga -
http://www.directe.cat/article/seria-logic-que-la-convidada-fos-la-llengua-catalana-a-frankfurt-1385
Gesto generoso como pocos, el de dar al que nunca ha tenido cuando uno lleva tanto tiempo teniendo un statu quo de privilegio.