Carme Serrallonga, pedagoga i traductora. (Un petit homenatge)

Ahir, a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, vaig poder visitar —tant com els meus fills em van deixar— l’exposició itinerant «Traductores», que fa una ullada històrica a una activitat (la traducció de textos estrangers al català) considerada sovint subalterna, i que mostra la trajectòria de 12 dones traductores i escriptores catalanes. Passejant entre les fileres que formaven els 12 panells de la mostra vaig tenir l’agradable sorpresa de poder llegir, fil per randa, la vida literària de qui va ser fundadora i directora d’una de les escoles on em vaig formar: Carme Serrallonga, una dona que mai no va deixar d’aprendre noves llengües i noves cultures per tal de poder gaudir de l’art literari sense «traïcions» i que, conseqüent amb aquest desig, mantenia la literalitat com a premissa metodològica.

En aquest article sobre dones traductores, Pilar Godayol, una de les comissàries de l’exhibició, glossava la seva figura:

Fundadora, amb altres companys i companyes, de l’Institut Escola, inspirat en la Institución Libre de Enseñanza, i creadora el 1939 de l’escola Isabel de Villena, Carme Serrallonga (1909-1997), gira al català una vintena d’obres del teatre universal dels grans autors. Traductora de l’anglès, el francès, l’italià, i especialment de l’alemany, Serrallonga explicava que havia començat a aprendre la llengua germànica per poder conèixer a fons l’obra de Brecht, del qual el 1966 tradueix La bona persona de Sezuan, a proposta de Ricard Salvat, i després cinc obres més. De l’alemany també porta al català autors com Friedrich Dürrenmatt, Peter Handke, Goethe, Mozart o Alfred Döblin. Així mateix, Serrallonga fa petites incursions en les literatures anglesa, nord-americana i italiana. Entre d’altres, de l’anglès tradueix Una habitació amb bona vista (1986) d’E. M. Forster, El dret d’escollir (1987) de Brian Clarke i A la glorieta (1992) de Jane Bowles; de l’italià, El jardí dels Finzi-Contini (1967) de Giorgio Bassani, El difunt Mattia Pascal (1986) de Luigi Pirandello i la famosa Una jornada particular (1984) d’Ettore Scola; i del francès, Kean: adaptació de l’obra d’Alexandre Dumas de Sartre. Malgrat ser pedagoga, fins que el 1983 l’editorial La Galera li encarrega la traducció d’En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende, Serrallonga no havia traduït mai literatura infantil. A partir d’aquell moment es concentra en la gesta de fer accessible al públic jove català obres de més d’una quinzena d’autors i autores d’aquest gènere. Als vuitanta-quatre anys, després de traduir més d’una quarantena d’obres, Carme Serrallonga es posa a estudiar rus pel plaer de poder llegir Txékhov en la seva llengua. Sembla que, abans de morir, provava de traslladar un llibre de poemes d’una altra russa universal, Anna Akhmàtova.

Com a capdavantera del retorn a la docència en català, i per la seva aferrissada lluita per la conservació i l’avenç cultural de la seva llengua en un període especialment dur, la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona va instituir el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística, que honora, any rere any (i en fan catorze), la tasca traductora i docent de «La Serrallonga» —merescuda feminització del nom del bandoler mític, amb la qual l’anomenavem els seus alumnes.

I, per cert, casualitats de la vida, el guardó d’enguany l’ha obtingut la segona empresa senyera de la ciutat on visc, als establiments de la qual hom pot assaborir el català més genuí del món de la restauració: «¡¡¡Oíiido: un zipi-zape paseao, un biki y una de patataaas!!!».

 

Silvia Senz (Sabadell)