Blogia
addendaetcorrigenda

Frankfurt 07, la cultura catalana y los medios españoles: el fracaso de la fraternidad entre los pueblos de España

Frankfurt 07, la cultura catalana y los medios españoles: el fracaso de la fraternidad entre los pueblos de España

 

[Opinión bien parecida en el blog El Llibreter.]

[Traductor instantáneo en línea CAT-ESP en el menú de la derecha de este blog.]

 

Vilaweb, DILLUNS, 15/10/2007 - 06:00h

El fracàs de la fraternitat

per Vicent Partal (director de Vilaweb)

L’èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha propiciat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul que era, publicat ahir pel diari El País. Ara, més enllà de l’anècdota, allò que s’ha manifestat aquests dies és un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la «fraternitat dels pobles d’Espanya» se n’ha anat en orris. I això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.

El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l’oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», la fraternitat dels «pobles d’Espanya», dels «pobles ibèrics», dels «pobles de l’estat» i tot de variants semblants. L’anàlisi que quasi tothom compartia era que l’opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible d’imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.

És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l’èmfasi en això. Hi ha un miler d’anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l’oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l’autonomia, als valencians... Encara es movien en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l’autonomia i que els altres hauríem d’estar-los agraïts!

El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s’irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s’irriten més. I que s’irriten els espanyol de dreta i els espanyols d’esquerra. I que no hi ha res a fer.

La fraternitat és impossible, si l’altre no sap fer res tret de protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se’n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, del fet que una cultura «espanyola» (fraternalment, si més no) acaparés l’atenció de tot el món, que un escriptor «espanyol» (fraternalment, si més no) com és Quim Monzó triomfara en el discurs inaugural, o que un altre escriptor «espanyol» (fraternalment, si més no) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d’un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l’exageració qualsevol coseta que no acabara d’anar bé...

Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d’ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta cara seua, tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d’una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d’entendre. Ja s’ho faran.

 

Vicent Partal, director@vilaweb.cat


¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

5 comentarios

Ana Lorenzo -

Estoy de acuerdo con Quincaller: hay mucho radical y mucho burro por ahí que no se entera de que otra lengua hispana es igualita a otra lengua hispana: el castellano y el catalán son dos lenguas, iguales (distintas por aquello de que si no serían la misma, pero vaya, no hablamos de esa igualdad), y el desprecio que hicieron dos personas (por lo que me llegó) en el programa de la tele donde se dirigían a Carod-Rovira yo, francamente, espero que no sea un reflejo de la mayoría. Con quienes yo me relaciono, desde luego, no encuentro tal cerrazón, ignorancia ni desprecio, ni mala educación (que también demostraron).
Un beso.

Quincaller -

Esta actitud discriminatoria es una muestra más de la, digamos, "asimetría mental" que impera en el Reyno. Estoy convencido de que para muchos hispanioles es literalmente imposible concebir que otra lengua hispana se ponga a la par del castellano. Se vio el otro día en la intervención televisiva de Carod. Muchos conciben la Hispania como la suma de España + varios forúnculos. Catalunya es el forúnculo más molesto, y Frankfurt sirvió como recordatorio, nada más. ¿Dónde se ha visto, veausté, que un forúnculo tenga muestra propia? Mientras todo esto de las lenguas se siga tratando desde el punto de vista emocional, seguiremos diciendo que vamos a menos. Las emociones son una pésima consejera, siempre.

Álvaro Huete Schicci -

El Llibreter, sobre Frankfurt y la supuesta persecución lingüística del castellano en las zonas catalanohablantes:
http://llibreter.blogspot.com/2007/10/tres-punts-i-una-targeta.html
diumenge, octubre 14, 2007
Tres punts i una targeta

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:

Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.

Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.

Sonia Teruel -

Como ya dijo alguien en los comentarios sobre el caso Peri Rossi, TVE está obligada por la ley que la regula a promocionar noticias sobre las diversas lenguas y culturas de España (art. 3 de):
http://www.rtve.es/archivos/70-2041-FICHERO/Ley.pdf

¿Y qué hace? Esto: lo que dicta la política lingüística y económica española actual; es decir, buscar posicionammiento y liderazgo en Iberoamérica: http://www.fundeu.es/Noticias.aspx?frmOpcion=NOTICIA&frmFontSize=2&frmIdNoticia=1255

Marta Garriga -

Cabe recordar las palabras del escritor catalán en castellno Eduardo Mendoza (en vídeo, en castellano, en esta noticia):

http://www.directe.cat/article/seria-logic-que-la-convidada-fos-la-llengua-catalana-a-frankfurt-1385

Gesto generoso como pocos, el de dar al que nunca ha tenido cuando uno lleva tanto tiempo teniendo un statu quo de privilegio.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres