La riquesa de les llengües 1: el Dia Internacional de la Llengua Materna

Ahir, 21 de febrer, l’Any Internacional de les Llengües (2008) es va obrir amb la celebració del  Dia Internacional de la Llengua Materna, una diada anual instituïda l’any 1999 per la Conferència General de la UNESCO, per tal de cridar l’atenció sobre la fragilitat de milers de llengües que, durant els darrers segles, s’han anat convertint en llengües marginals en un context de consolidació de llengües oficials i de llengües de comunitats lingüístiques més poderoses des del punt de vista demogràfic, econòmic o mediàtic.

És, doncs, no només una data de celebració del multilingüisme, sinó de quelcom molt més necessari en temps de globalització uniformadora i reduccionista: de reivindicació de la sostenibilitat del patrimoni lingüístic de la humanitat. Perquè amb la desaparició d’una llengua, «perdem el coneixement col·lectiu, únic i mil·lenari, transmès per aquesta llengua [...]. Això pot incloure esferes del coneixement humà com la història, generalment oral, l’ecologia, la biodiversitat, les plantes medicinals, les pràctiques espirituals, la literatura oral, l’humor, les cançons, etc. També implica la pèrdua de la identitat social i cultural, ja que el símbol d’identitat grupal més poderós és la llengua». (Llengües d’Amèrica. IV Fòrum de les Llengües Ameríndies/Lenguas de América. IV Forum de las Lenguas Amerindias, Casa Amèrica Catalunya-ACCD-Linguapax-Linguamón, Barcelona, Km 13.774, 2007, cap. «Diversitat cultural i patrimoni cultural immaterial a Amèrica Llatina i el Carib», p. 174.)

Tanmateix, no falta qui (1, 2,* 3...) en perverteix i capgira el contingut reivindicatiu, en una acomodació del discurs de l’ecolingüística al neoliberalisme aristolingüístic que, en combinació amb el nacionalisme espanyol, té a Espanya usos estratègics tant en la legitimació de l’estatus de privilegi de la llengua castellana de portes endins, com en la legitimació del seu estatus de llengua internacional «de primera divisió» —i de les accions coordinades i les polítiques cultural, exterior i econòmica* que la promouen— de portes enfora (fet que ben aviat analitzarem en aquest blog). Com denunciaven Joan Moles i Jordi Palou a «Salvar les llengües americanes: el que fem malament, sabem fer-ho millor?» (o. cit., pp. 36-46), no debades els governs europeus —l’espanyol inclòs—, els seus polítics, els seus intel·lectuals i els seus mitjans de comunicació han construït un doble discurs, ple de cinisme, sobre les llengües:

1) el políticament correcte, segons el qual s’elogia la diversitat lingüística («Què boniques, importants i bla, bla, bla que són les llengües dels altres! Com més exòtiques, rurals, petites, folklòriques, aïllades... més boniques i interessants!»);

2) el NIMBY (not in my back yard), segons el qual la diversitat lingüística està molt bé, però sempre que no hi haguem de destinar gaire recursos, no entorpeixi l’avenç nacional i internacional de la nostra pròpia llengua, i puguem confinar-la en reserves lingüístiques (per a les llengües que encara malden per perviure) o en museus antropològics (per a les que ja han «traspassat»). Una actitud de la qual, per cert i paradoxalment, no estem exempts els catalanoparlants a l’hora d’implicar-nos en el qüestionament dels estralls de l’herència lingüística colonial i post-colonial de l’espanyol més enllà de les nostres fronteres.

Potser que ens ho fem mirar.

Silvia Senz (Sabadell)

 

 

*Recomanem als lectors d’A&C que llegeixin també amb atenció els encertats comentaris al peu d’aquestes notícies.