El frau de lEspanya plural i lEuropa multilingüe, I
Els responsables dels dos principals organismes de política lingüística i cultural exterior de l’Estat espanyol (el Seacex i l’Instituto Cervantes) no perdem cap oportunitat per mirar d’entabanar els ciutadans amb la cantarella de l’Espanya plural, fins i tot en els mitjans de la Brunete. Però vendre aquest sopar de duro no és tan fàcil quan d’una banda prediquen —l’evident falsedat; vegeu només 1 i 2— que la imatge de marca-país d’Espanya es fonamenta en la seva pluralitat cultural, i d’altra no s’estan de reconèixer que l’acció político-lingüística exterior de l’Estat en la Unió Europea es centrarà en assolir la fita que el castellà s’hi afermi com a llengua de treball (oficial ja n’és). Mentre, segueixen sense bellugar un dit perquè la resta de llengües que es parlen a Espanya hi siguin declarades oficials amb plens drets per als seus parlants.
Recordem que, de les quatre llengües cooficials d’Espanya (l’aranès, el basc, el català/valencià i el gallec), parlades també a altres estats membres, només les tres darreres tenen un reconeixement parcial com a llengües de comunicació amb la ciutadania. Perquè fossin oficials de ple dret a la Unió Europea caldria que el govern de l’Estat espanyol, com a estat membre, ho sol·licités de forma expressa i que aquesta sol·licitud fos aprovada pel Consell de la UE per unanimitat. I no hi ha cap intenció de fer-ho, perquè, com ara veurem, les prioritats de la política lingüística exterior del Govern espanyol en són unes altres. Com deia en Josep Bargalló a l’Avui temps enrere, «És una llàstima que el Govern espanyol no hagi reeixit a defensar el gallec, el basc i el català, amb la mateixa energia i la mateixa eficàcia amb què el govern d’Irlanda ha defensat el gaèlic irlandès, una llengua que, tot i ser llengua oficial de l’Estat, té un ús efectiu gairebé testimonial».
Val a dir que això no només és culpa de l’Estat espanyol. La pròpia política lingüística de la UE segueix criteris erràtics i sovint conflictius.
D’una banda existeix una voluntat efectiva de protecció del patrimoni cultural i lingüístic europeu, reflectida en la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i en la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. El primer document reconeix les llengües minoritzades (siguin o no minoritàries) com a expressió de riquesa cultural i compromet els estats signants a fer-ne possible l’ensenyament i també a poder usar-les a l’administració, la justícia i els mitjans de comunicació, entre d’altres àmbits. La Carta de Drets Fonamentals va ser proclamada l’any 2000 a Niça per tots els caps d’Estat i de govern de la UE. En l’article 21 d’aquesta mateixa carta es prohibeix tota discriminació exercida en raó d’un seguit de motius, entre els quals hi figura la llengua. Aquest principi no només s’aplica a les 23 llengües oficials de la UE, sinó també a la resta de llengües que es parlen al territori de la Unió. A més, des del gener del 2007, la Comissió Europea té una cartera i un comissari de Multilingüisme. L’objectiu d’aquesta nova àrea d’actuació és preservar i promoure la diversitat lingüística d’Europa, fomentar l’aprenentatge de llengües i aprofitar les oportunitats del multilingüisme com a estímul per a la competitivitat.
En canvi, quan es tracta de l’atorgament d’un estatus legal d’oficialitat a les llengües dels estats membres, s’abandona el criteri «ecolingüístic» i s’adopta un procediment polític-administratiu que bandeja totes les llengües dels estats membres no oficials al seu territori i fins i totes aquelles per a les quals —tot i ser oficials en el seu territori i plenament funcionals com a llengües d’ús— l’Estat que les acull no en reclama la plena oficialitat a la Unió, com és el cas de l’Estat espanyol amb l’aranès, el basc, el català i el gallec. Aquesta política s’allunya completament de la perspectiva multilingüe i oberta que les dues Cartes esmentades defensen, i comporta l’aval europeu de la prepotència històrica d’uns certs territoris sobre d’altres i de models d’Estat basats en el nacionalisme unitarista i centralista, evidentment caducs en aquests temps «globals», que demanen una reestructuració geopolítica i econòmica dels territoris amb interessos o arrels comuns, necessitat que la creació de la pròpia Unió Europea palesa. Aquesta política dóna peu a veritables anomalies representatives, com ara que el web en català/valencià del Parlament europeu sigui una pàgina no oficial feta per un particular i perseguida per la Unió, que els eurodiputats catalans no s’hi puguin expressar en català, o que llengües de comunitats lingüístiques àmplies (com és el cas del català/valencià, amb més de 9 milions de parlants a tots els territoris europeus) no siguin oficials, mentre llengües com el maltès (amb una comunitat de menys de mig milió de parlants), que sí té un Estat darrere, ho siguin. Per passar d’aquesta evidència a concloure que una comunitat històrica i cultural no té drets reconeguts si no es converteix en Estat no cal barrinar molt.
Finalment, l’establiment de llengües d’ús en l’activitat de la UE és encara un problema irresolt i causa d’un conflicte permanent, que alhora reflecteix l’actual lluita mundial entre les comunitats lingüístiques majoritàries a la Unió o al món (sovint com a conseqüència d’un passat imperial i colonial) per assolir un lloc preeminent en l’escena internacional. En el Tractat de Roma pel qual es va crear la Comunitat Econòmica Europea, antecedent de l’actual Unió, es van haver d’adoptar decisions sobre el funcionament lingüístic intern de la nova integració. En comptes de la pràctica habitual en les organitzacions internacionals de distingir entre llengües oficials i llengües de treball, es va decidir que totes les llengües oficials dels països firmants (és a dir, el francès, l’alemany, el neerlandès i l’italià) fossin alhora oficials i de treball a la nova organització. Hores d’ara, el règim lingüístic de la Unió sosté que totes les llengües oficials són també llengües de treball en igualtat de condicions, però a la pràctica, per evidents problemes de funcionalitat —no econòmics: el multilingüisme intern de la UE li costa a cada ciutadà menys de 2 euros l’any (vegeu 1 i 2)—, la situació és la següent:
1) tots els discursos orals dels representants dels ciutadans, diputats en el Parlament o membres dels governs en el Consell de Ministres es fan i es tradueixen a totes les llengües oficials;
2) tots els documents escrits que recullen decisions de qualsevol organisme de la Unió, ensems amb tots els documents on es fonamenten aquestes decisions, es tradueixen a totes les llengües oficials;
3) tant els estats membres com els ciutadans poden relacionar-se amb les institucions de la Unió en la seva llengua oficial i la informació general sobre el funcionament de la Unió s’ofereix al públic en totes les llengües oficials.
4) Al marge d’aquests usos de les llengües oficials —que, com ja sabem, hores d’ara són molt parcials per al català/valencià, el gallec i el basc, i inexistents per a l’aranès—, les llengües d’intercanvi (de treball) en certes àrees de l’activitat quotidiana de las institucions de la Unió són bàsicament l’anglès, el francès i, molt per darrera, l’alemany.
En el moment de debatre’n possibles modificacions, hi ha acord general en què cal mantenir l’ús de totes les llengües oficials en certes situacions (les 1-3), mentre que en la resta d’activitats institucionals europees, per raons funcionals, caldria decantar-se per la selecció d’un nombre reduït de llengües, que són les anomenades «llengües de treball». El problema arriba quan cal determinar-ne quines han de ser. Els principals punts de vista en litigi són aquests:
1) La postura políticament correcte de rebutjar l’adopció d’una única llengua de treball, que sens dubte hauria de ser l’anglès, l’única llengua franca mundial i la més parlada (com a llengua materna i estrangera) a la UE, amb un 51 % d’ús entre els ciutadans europeus, segons l’especial 243 (2006) de l’Eurobaròmetre, dedicat als europeus i les seves llengües.
2) La postura freakie de proposar com a llengua única l’esperanto.
3) La postura bilingüe d’adoptar com a llengües de treball úniques l’anglès i també el francès (que pertany a un dels països fundadors, és la tercera més parlada a Europa, i és oficial en totes les seus territorials de la Unió Europea: Estrasburg, Brussel·les i Luxemburg).
4) La postura trilingüe, que sembla la més realista, d’adoptar l’alemany (llengua d’un dels països fundadors, segona llengua d’ús d’Europa i primera en nombre de parlants materns), a més de l’anglès i el francès, que de fet segueixen sent les que més es fan servir quotidianament, com a llengües de treball.
Sembla, però, que els auguris per a una reducció pragmàtica de les llengües de treball a la UE no són bons: diversos països ja han fet palesa la seva oposició a aquest parcial trilingüisme funcional, basant-se en criteris diversos, que poden anar des del nombre de parlants de la seva llengua oficial fins a la seva antiguitat en la integració europea (l’italià n’és la quarta llengua en l’ús europeu, i és llengua d’un dels països constituents), o que poden fonamentar-se en criteris absolutament extraeuropeus —la pertinença dels quals és ben dubtosa—, com és el cas d’Espanya pel que fa a la defensa del castellà com a llengua de treball de la UE sobre la base de la seva extensió a Amèrica Llatina (una evident herència imperial). Cal recordar, a més, que, segons l’Eurobaròmetre, com a llengua d’ús europeu el castellà es situa en cinquè lloc i comparteix amb el polonès el nombre de parlants materns; en la percepció com a llengua estrangera preferent en l’educació obligatòria només dos països membres (França i el Regne Unit) el seleccionen com a segona llengua estrangera, i cap país es decanta pel castellà en cap altre ordre de preferència.
Tanmateix, sovint hem de llegir pamflets periodístics tan triomfalistes com obnubilats, i les responsables del Seacex i l’Instituto Cervantes no ens estalvien discursos bel·licosos com aquest:
– En 2010 España asumirá la presidencia de la UE. ¿Cuál será la apuesta en materia cultural?
– Caffarel (IC): El Cervantes va a dar la batalla –mediante varios proyectos que estamos preparando– para que el español sea reconocido como idioma de trabajo en el seno de la Unión Europea, como ya lo es en otros organismos internacionales. Habrá una ofensiva diplomática y desde todos los frentes para demostrar la necesidad de que el español, que ya es el segundo idioma de comunicación internacional, sea la cuarta lengua de trabajo junto al inglés, francés y alemán.
– Otegui (Seacex): Estamos trabajando muchas instituciones bajo la presidencia del embajador especial, Nicolás Martínez Fresno, en una doble dirección: se quiere potenciar la presencia de España en Europa y también la presencia de Europa en España. Haremos seminarios y exposiciones: una colectiva de artistas españoles y europeos que manejan los mismos discursos, otra sobre la arquitectura contemporánea española, otra muy importante llamada «España, encrucijada de civilizaciones», y otra sobre tapices, entre otras muchas.
Les raons d’aquesta campanya ens les va donar clarament Juan Vicente Herrera (president de la Junta de Castilla y León) en la inauguració del darrer Congreso Internacional sobre el Valor Económico del Español que va tenir lloc a Salamanca el novembre passat:
Juan Vicente Herrera [...] reclamó en su discurso el uso del español como lengua de trabajo en la Unión Europea «al mismo nivel que el inglés, el francés o el alemán», al tiempo que consideró inaceptable el hecho de que las delegaciones españolas no puedan exponer sus propuestas en nuestra lengua en el seno de las instituciones europeas.
Además, agregó el presidente autonómico, «debemos luchar» por posicionar al español como la segunda lengua científica en el mundo, ya que recordó que en la actualidad es hablada por más de 450 millones de personas. Así, Herrera defendió la importancia de que nuestro idioma «se mantenga como una de las grandes lenguas de comunicación internacional», ya que si se consigue este reto «vendrá todo lo demás», apuntó. Para lograr estos retos, el presidente de la Junta no se olvidó de la importancia de Internet señalando la necesidad de conseguir «llenar la red con el español». Avanzar en la enseñanza de este idioma es otro de los objetivos aludidos ayer en Salamanca por Herrera quien señaló que Castilla y León aspira a conseguir los 60.000 alumnos de español al año.
Como cuarta lengua más hablada del mundo es «un activo de indudable interés» en todos los ámbitos, según Herrera. Una opinión compartida por la directora del Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, quien propuso la creación de un foro estable «que aúne todas las iniciativas para no perder eficacia en políticas particulares».
I heus aquí la cirereta d’aquesta política lingüística exterior de l’Estat espanyol i d’algunes comunitats autònomes, que no amaga les seves arrels ideològiques i posa en evidència el frau de l’Espanya plural:
Herrera se sumó a esta petición de continuidad por parte de la directora del Cervantes, ya que en su opinión el «español es un idioma que nos une y a la vez nos libera», y aprovechó este circunstancia para reprochar que esta unión es «a menudo» olvidada por «algunos territorios españoles».
Actualització (16/01/2009): Avui, el Cercle d’Estudis Sobiranistes presenta l’Estudi sobre l’estat de compliment dels acords sobre l’ús de la llengua catalana a la Unió Europea, que denuncia l’incompliment per part del govern espanyol dels acords que va signar, fa més de tres anys, amb la majoria d’institucions de la Unió Europea amb l’objectiu de permetre-hi l’ús del català, el basc i el gallec en el seu si.
1 comentario
supra footwear -