Entrevista a lOriol Vergés, (bon) mestre i autor
Aquest no és un blog literari, però de tant en tant m’agrada donar-hi cabuda a gent del món de les lletres amb qui he tingut una especial relació personal.
L’Oriol Vergés va ser professor meu (d’Ètica i d’Història) i, ja fa una colla d’anys, quan em dedicava especialment a l’edició i la traducció de literatura per a infants i joves, vaig poder traduir al castellà el seu emblemàtic llibre Quin curs, el meu tercer! (encara en guardo exemplars). Podria explicar algunes anècdotes sucoses d’aquest mestre de gran bonhomia —que cada dia arribava a l’institut en una Vespa atrotinada— i tardana estrella de la LIJ, i dels tripijocs que alguns editors han fet per tenir-lo al seu catàleg... però això m’ho reservo per a les meves memòries (és conya).
Oriol Vergés, escriptor de literatura infantil i juvenil
«Crec molt en la narrativa com a difusora de la història»
Oriol Vergés (Barcelona, 1939) és un dels escriptors de literatura infantil i juvenil més populars i prolífics de les lletres catalanes. Llicenciat en Geografia i Història, va exercir de professor d’institut fins al 1999, any de la seva jubilació. Entre les seves obres destaquen La ciutat sense muralles (premi Folch i Torres), L’abat Oliva (premi Crítica Serra d’Or), Quin curs el meu tercer!, Mònica, la de COU o la col·lecció de novel·la històrica editada per l’Abadia de Montserrat.
Sergi Gallego (text) SG (fotos) Per què li ha interessat la literatura infantil i juvenil més que no pas la d’adults?
Bé, de literatura per a adults en vaig fer durant la Transició, quan era conseller en Max Cahner i quan en Tarradellas era president de la Generalitat. Aleshores vaig fer llibres de divulgació. Però, és clar, he estat professor d’història per a nois durant molts anys, i això marca. De vegades em trobo algú que em diu que va ser ex-alumne meu a l’institut Ausiàs March i que, gràcies a mi, va decidir estudiar història i que ara és professor en alguna banda. En definitiva, escric per a nens i joves perquè els vull transmetre la passió per la història, perquè el passat repercuteix en el present. D’altra banda, el que m’ha interessat de fer amb les novel·les juvenils és presentar als nois i noies una visió de la societat dels adults.
Durant molts anys va ser professor d’institut. De quina manera això va influir o va servir per inspirar les seves novel·les?
Va servir de molt. Recordo especialment nanos de 15 o 16 anys que havian viscut la separació matrimonial dels pares i això els trasbalsava. Aleshores, si jo n’era tutor, els deia que en parléssim; si no, li feia veure al seu tutor que aquell alumne ho estava passant malament. I jo veia aquells cops en els adolescents i els reflectia a les novel·les, sí.
Una de les seves novel·les més populars és Quin curs el meu tercer!, de la qual es va fer una versió per a la televisió. ¿Li fa la impressió que li deu alguna cosa a aquesta obra més que no pas a les altres?
No, no considero que li degui més a aquesta novel·la que no pas a les altres. D’altra banda, no en vaig quedar gaire satisfet de la pel·lícula perquè el productor deia que la gent volia que les coses acabessin bé, de manera que va retocar el final perquè fos de més bon pair. Però les coses no acaben tan bé a la novel·la.
Vostè hi apareixia, a la pel·lícula. Com va ser l’experiència d’actor?
(Riu) Ah, no res. Va ser una tarda de rodatge i prou. El meu paper era molt breu. Només li havia de donar la mà a un altre actor i donar-li l’enhorabona perquè li havian concedit una beca al seu nét per anar a estudiar als Estats Units. Res més. No es pot qualificar ni d’experiència.
A les seves novel·les dels 80 (Quin curs el meu tercer!, I de mi, ¿què en fareu?), la separació dels pares és un tema recurrent. ¿Era un recurs argumental o es devia al fet que observava aquest fenomen entre els alumnes?
Totes dues coses. Ara bé, encara que no hagués observat cap cas directe, ja he dit que una de les coses que més m’interessa d’escriure per a joves és oferir-los una visió de la societat dels adults. I la separació dels pares era i és un tema d’actualitat.
Vostè ha escrit un bon nombre de novel·les històriques. ¿Tenia la voluntat de donar-hi a conèixer un període històric o considerava que els fets mereixien una novel·la?
Principalment, volia donar a conèixer uns fets. Però d’una manera que pogués interessar els pre-adolescents o adolescents. Perquè un noi, per definició, no llegeix un llibre avorrit. Així que prenc uns fets, que són els que són, i hi aporto una dosi d’aventura. Però el que m’interessa per sobre de tot és donar a conèixer uns fets. Hem de pensar que els nois i noies no s’interessaran mai per la història científica, però sí la que se’ls serveix a través de la narrativa. No és el mateix servir la figura de Jaume I a través de la literatura científica que a través d’una novel·la. Jo crec molt en la narrativa com a difusora de la història. I sempre des d’una visió realista.
És autor, juntament amb l’il·lustrador Carlos Avallone, del llibre Els néts, són una propina?. Ho són?
(Riu) Els néts, primer de tot, són una gran satisfacció. I són realment una propina. El que passa és que sovint les propines poden ser escasses o massa generoses en funció de si els tens massa al damunt o no. (Riu). Aquest llibre, en qualsevol cas, va ser un divertimento que ha tingut molt poca divulgació.
El fet de tenir néts li inspira històries?
Sí. Per això ara escric la sèrie del Borinotman, que s’adreça a nanos de l’edat dels meus néts. És a dir, l’edat en què s’aficionen a la lectura.
L’any 1998 va començar a publicar la sèrie de novel·les protagonitzada pel superheroi Borinotman. El personatge ja va néixer amb la intenció de protagonitzar més d’una novel·la?
Sí, ja tenia la idea que fos una sèrie. Ja els ho vaig dir als editors de Baula. Ha estat així com he anat fent un llibre cada estiu.
La crítica considera que la literatura infantil i juvenil en català és d’una qualitat extraordinària. Per què se’n parla tan poc, doncs?
De vegades en parlem amb en Joaquim Carbó [escriptor de literatura per a nois i noies i autor de novel·les tan conegudes com La casa sota la sorra] i diem que els mitjans ens consideren els germans petits de la literatura. D’altra banda, quins són els best-sellers que generalment triomfen? Els que s’anuncien a la televisió. Si les editorials tinguessin diners per promocionar la literatura infantil i juvenil a la televisió, segur que aquesta mena de llibres es vendrien més. Molt més. Però no tenen ni un euro per a promoció televisiva.
Què li ha semblat el fenomen Harry Potter?
Bé, molt bé. Jo vaig llegir el segon volum de Harry Potter i trobo que és molt enginyós. Ara bé, jo sóc un autor més realista que fantàstic. És clar que els nanos també volen coses així, fantàstiques, i està bé que combinin la realitat amb la fantasia.
Escriu ara algun llibre?
Sí. Preparo un volum sobre les llegendes de Montserrat que m’ha encarregat el Pare Massot, el director de les edicions de l’Abadia de Montserrat. Hi reuniré totes les llegendes de la muntanya, com ara la de Fra Garí, la de les roques encantades, etcètera. Però hi vull posar un contrapunt. Al costat de cada llegenda, vull donar una versió realista dels fets. Sóc partidari de les llegendes, naturalment, però també del seu contrapunt, d’una visió realista.
OFICI D’ESCRIURE
Escriu a mà o amb ordinador?
Generalment faig un esquema de la novel·la a mà, sobretot si se m’acut una idea tot anant en metro o pel carrer. Però després escric a l’ordinador.
Té clar cap on anirà la novel·la o deixa marge per a la improvisació?
Sé més o menys cap on va la història, la línia mestra que ha de seguir. Però el final no el tinc tan clar. Pot canviar en funció d’una sèrie de factors. Però el gruix argumental, el tinc fixat.
Pot escriure a qualsevol lloc o només en una cambra determinada?
En qualsevol lloc. Com que escric amb portàtil, no tinc gaires problemes. A més, em fa la impressió que domino més el portàtil que no pas els altres ordinadors, perquè amb el portàtil tinc la sensació que el domino més, ja que si m’empipo el tanco i llestos. (Riu)
1 comentario
supra footwear -