La riquesa de les llengües, 4: vida, assetjament, abandonament i mort de les llengües

L’Avui acaba de publicar, en la seva versió en paper, una entrevista a la Carme Junyent (ecolingüista i creadora del GELA) justament ara que jo estava llegint, gairebé en paral·lel, diverses obres seves i el treball de doctorat del Pere Comellas, dirigit per ella, entorn a quelcom tan crucial per al futur de les llengües com són les actituds lingüístiques dels parlants més joves i en l’àmbit de l’ensenyament.

Per si us interessa i no la coneixíeu, teniu aquí una descripció més detallada del procés d’extinció de les llengües (i de la catalana en concret), de la pròpia Carme Junyent, de la qual voldria destacar unes línies que em permetran introduir una recent novetat editorial i lligar alhora aquesta entrada amb el següent lliurament d’aquesta sèrie:

I és que els processos de substitució lingüística tenen tants trets en comú que és inevitable pensar que, de la mateixa manera que anem plegats cap a l'extinció, hem de capgirar el nostre destí conjuntament... amb la col·laboració imprescindible dels parlants de llengües majoritàries que hi tenen a perdre tant com nosaltres i als quals, com a nosaltres, se’ls està negant un coneixement i una informació imprescindibles per poder assumir un paper responsable en la preservació de la diversitat lingüística.

Als parlants de llengües majoritàries —també majoritàriament monolingües o bilingües només de llengües internacionals—, no només se’ls nega la percepció de les llengües com a patrimoni de la humanitat, sinó que, com hem vist tants cops en aquesta bitàcola, se’ls està inculcant un concepte purament capitalista, colonial i neoliberal de les llengües, segons el qual el valor d’una llengua es mesura en funció del seu potencial d’universalització (d’expansió, globalització i deslocalització, de fet; o del que Karen Woolard anonema «ideologia de l’anonimat») i en la capacitat productiva de la seva comunitat de parlants (sense esmentar mai quins són els beneficiaris reals d’aquesta productivitat); un concepte reduccionista que relaciona el «progrés» dels ciutadans amb l’abandonament lingüístic de les llengües més locals, amb menys pes demogràfic o econòmicament més febles.

Pel que fa al català i la seva projecció escrita, ja ho deia, de fet, la Carme Chacón: «Catalunya ha de ser el primer editor en català i castellà [...] el català no ha de suposar un fre», per molt que el castellà sigui no només un fre sinó tota una marxa enrere per al català, gràcies a aquest bilingüisme asimètric/diglòssic (trampós, de fet) que els reduccionistes tant celebren i que els monolingües mai adoptarien.

Sortosament, de tant en tant, hi ha al món mostres de lucidesa en parlants de llengües majoritàries com el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera, no només capaç de reconèixer els paranys del discurs de la grandesa i universalitat de les llengües colonials, i de descriure’l i analitzar-lo (1 i 2), sinó d’afirmar ¡a El Mundo!, sense embuts, quelcom de tant evident com que «Según la definición que yo hago del nacionalismo lingüístico, no existe ni el vasco, ni el catalán ni el gallego. A ningún catalán se le ocurriría pensar que su lengua se hablara en Málaga. Y sería extraño que el catalán fuera la lengua oficial en Castilla. Sin embargo, que el castellano se considera lengua oficial en Cataluña se considera normal. Y no, es tan anómala una cosa como la otra. En la ideología nacionalista españolista, cuando hay un paso que pueda poner en duda que el castellano sea dominante, hay protestas».

Però el més curiós de tot no és trobar aquests oasis intel·lectuals en el desert, sinó constatar la paradoxa que, en l’actual competició pel podi de la primera divisió de les llengües, els teòrics i estrategs de la francofonia, la lusofonia i la hispanofonia abracen el discurs de la diversitat per justificar les seves ambicions expansives, com ben aviat veurem aquí.

Silvia Senz (Sabadell)