El frau de l’Espanya plural i l’Europa multilingüe, II

No tenia previst fer-ne una segona part d’aquest article, però m’hi ha empès la presentació, avui, de l’Estudi sobre l’estat de compliment dels acords sobre l’ús de la llengua catalana a la Unió Europea que el Cercle d’Estudis Sobiranistes va encarregar a Florence Jacquey, presidenta de l’associació europeista Horitzó Europa, on es denuncia l’incompliment per part del govern espanyol dels acords que va signar, fa més de tres anys, amb la majoria d’institucions de la Unió Europea amb l’objectiu de permetre-hi l’ús del català, el basc i el gallec en el seu si. Aquest estudi confirma, de fet, el que dèiem en el primer lliurament d’aquesta nota i mostra un futur innegablement fosc per a l’assoliment d’una Comunitat Europea i una Espanya veritablement diverses mentre les comunitats lingüístiques afectades siguin creient en el miratge d’un govern local pretesament catalanista, i d’unes administracions estatal i europea suposadament «obertes a la pluralitat».

 

Vegeu només el resum de l’estudi, elaborat per als mitjans:

 

Els governs espanyol i català venen l’acord del 2005 com un pas important cap a l’oficialitat de la llengua catalana a la Unió Europea

 

En el transcurs dels anys 2005 i 2006, l’Estat espanyol va signar diferents acords administratius amb la majoria de les institucions de la Unió Europea (Consell de la UE, Comissió Europea, Comitè de les Regions, Comitè Econòmic i Social Europeu i Defensor del Poble Europeu) amb l’objectiu de permetre-hi l’ús del català, el basc i el gallec en el si de les institucions comunitàries. El Parlament Europeu no ha acceptat signar un acord similar.

Aquests acords signats per l’Estat espanyol i cada institució europea individualment foren resultat d’una decisió del Consell Europeu, màxim òrgan de decisió de la Unió Europea, del juny de 2005 que obria la porta a l’ús oficial (però molt limitat) del català, el basc i el gallec a les institucions i òrgans de la UE. En aquest sentit, aquest acord del Consell Europeu possibilitava l’ús de la llengua catalana en els següents àmbits, sempre i quan dels costos de traducció se’n fes càrrec el govern espanyol:

 

1. Intercanvi de comunicacions escrites entre els ciutadans parlants d’aquestes llengües i aquestes institucions.

2. L’ús d’aquestes llengües en les reunions del Consell de la UE o en les sessions plenàries del Parlament Europeu o del Comitè de les Regions.

3. La traducció a aquestes llengües i posterior publicació dels acords adoptats pel Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu (és a dir, la major part de Directives que s’han aprovat en els darrers tres anys).

 

Madrid frena l’ús de la llengua catalana a Europa: únicament el 10 % dels acords s’estan complint

 

De l’anàlisi dels acords realitzat a través d’aquest estudi es conclou que, a principis de 2009, quatre dels cinc acords signats no es poden considerar en aplicació, com a mínim, en allò relatiu a la llengua catalana, a causa principalment de l’incompliment per part espanyola, representada pel govern de l’Estat espanyol, i de la inhibició en aquest assumpte per part catalana, representada pel govern de la Generalitat de Catalunya. Cal afegir, així mateix, que la manca de sensibilitat d’algunes institucions europees com el Parlament europeu també ha dificultat la implementació dels acords.

El principal incompliment per part espanyola és la no designació d’un òrgan administratiu propi que pugui assumir les obligacions derivades d’aquests acords (traduccions del català, el basc i el gallec al castellà i viceversa) i posterior comunicació a les institucions i òrgans de la UE. Aquesta designació és un requisit indispensable per a l’aplicació dels acords.

D’aquesta manera, tres anys després de l’acord del Consell Europeu, dels tres àmbits que contemplava aquest acord, l’estat actual d’acompliment és el següent:

1. Els catalanoparlants encara no es poden relacionar per escrit amb les institucions o òrgans de la UE en la seva llengua.

2. Pel que fa a l’ús del català en les reunions del Consell de la UE o en les sessions plenàries del Parlament Europeu i del Comitè de les Regions, només s’està aplicant en aquest darrer òrgan. En el Consell de la Unió Europea, per bona voluntat de la institució, però sense cap obligació per part d’aquesta darrera. El Parlament Europeu ha estat reticent a permetre l’ús del català al plenari o, fins i tot, a signar un acord administratiu amb el Govern espanyol.

3. No s’ha traduït al català ni publicat a les pàgines web de la UE o del Govern espanyol ni una sola Directiva.

 

Tot i l’incompliment d’aquests acords, cal afegir que un futur compliment absolut dels cinc acords signats només situa el català en una posició: de pràctica inexistència davant les institucions de la UE, ja que aquestes només accepten relacionar-se en castellà amb els ciutadans de l’Estat espanyol. De fet, els mecanismes previstos suposen un pas enrere en relació a algunes de les pràctiques vigents fins la data dels acords, com a mínim en allò relatiu a la llengua catalana. A aquest fet, cal sumar-hi la complexitat dels mecanismes previstos pels acords, que situen el ciutadà catalanoparlant en una relació molt complexa amb les institucions europees.

Els acords signats (i repetidament ignorats) havien d’oferir una cobertura legal a les pràctiques vigents i ampliar la presència de la llengua catalana a les institucions de la UE. A la pràctica, en haver de fer-se extensius a llengües amb molts menys parlants, han suposat un pas enrere en l’ús del català a la UE. I per si fos poc, tal com s’ha vist, s’estan incomplint.