La doble vida (o doble moral) dalguns editors independents
El 19 de gener va tenir lloc la presentació del llibre Sóc convergent, i què? del més que polèmic articulista de l’Avui Salvador Sostres. Ja no el llibre, sinó el preludi a la presentació que en Sostres va fer en un article («Parlar del meu llibre») publicat per aquest diari, va generar-ne curiositat i tota mena d’expectatives per una obra que l’autor presentava com «un recull d’articles publicats a l’Avui [...]» editat per Proa (Grup Enciclopèdia Catalana), per la portada del qual —coberta, s’entén, que Sostres trobava espantosa i d’origen incert («vés a saber qui l’ha fet»)— demanava disculpes al lector. Del llibre parlava en termes de pur interès mercantil, gens acostumats en el mitjà literari i editorial, dient-ne sense cap mena d’embuts: «aquest llibre l’he publicat per guanyar la molta pasta que l’editor Cònsul ha tingut la gentilesa de pagar-me. Hi ha dos tipus de llibres: els bons i els ben pagats. I quan no treballes a la tele i vas fluix de diners has de fer 1 i 1. Un llibre que no t’importi gaire el dónes per guanyar pasta i que surti com Déu vulgui, fins i tot amb aquesta merda de portada, i l’altre, el que m’importa i que publicaré a la primavera amb l’Ernest Folch, a Ara Llibres, la millor editorial per publicar llibres de no-ficció en català. Entre d’altres coses, saben fer portades».
En Sostres fa un gran favor a l’Ernest Folch promovent una imatge idíl·lica d’un editor que, com el propi Sostres, practica una política de publicació de doble joc, tot i que, a diferència d’en Sostres, se’n guarda molt de fer-la pública en tot el seu abast.
Creador al 2002 del segell independent Ara Llibres, posat com un dels exemples del creiexent i prestigiat cercle d’editors independents de llibre en català, que pretesament opten per la selecció, l’especialització i la qualitat com a línia editorial, crític ell mateix amb l’estil productiu de «fàbrica de xurros» dels grans grups («Un llibre no és una llauna de conserves, ni un ordinador, ni una torradora. Un llibre no es pot fer a l’engròs, ni es pot pensar com una part d’una cadena gegant de producció. Cada llibre és diferent, cada llibre s’ha de pensar i s’ha de mimar») i defensor d’una política editorial de cura del llibre i el lector, basada en la figura de l’editor tradicional («ha arribat l’hora dels segells editorials petits i independents. Perquè no n’hi ha prou amb ser petit per sortir amb èxit de la situació actual. És necessari no estar en cap gran estructura, ser autònoms, ser independents. El nostre paper és el de sempre, però amb una diferència: del moment actual en sortirem necessàriament reforçats, perquè s’ha demostrat que la manera d’entendre l’edició dels petits segells és ara més adequada que mai. [...] després d’uns quants anys de bogeria col·lectiva, amb les grans editorials plenes d’executius i buides d’editors, ha passat el que molts ja havíem pronosticat i més d’un no tenia ganes d’escoltar»), l’Ernest Folch és alhora, des del maig del 2003, el director editorial de Grup 62, ara com ara un exemple clar de com la lògica financera i les polítiques productives desfermades de les grans editorials que en Folch critica poden diluir i àdhuc pervertir completament l’essència d’una editorial senyera de la cultura en català com ho va ser Edicions 62. Entre d’altres meravelles, Grup 62 ha comencat a desplaçar la seva prou minvada plantilla d’edició i redacció de llibres al taller de composició Víctor Igual, on els pocs supervivents de l’antiga Edicions 62 han hagut de renunciar fins a 30 anys d’antiguitat com a treballadors per tal de garantir el seu lloc de treball, i on tot el personal d’edició ha de treballar en condicions de precarietat i sota pressions productives encara més fortes de l’habitual, sense el contacte directe i permanent amb els editors que garanteixi la necessària comunicació bidireccional dels criteris i les incidències de l’edició de cada obra, i amb un molt deficient sistema, doncs, de control de qualitat de les edicions.
¿Com lliga la descura del procès de realització d’un llibre amb aquesta filosofia de l’editor vocacional que predica en Folch?
¿Potser creuen els anomenats editors independents que «l’edició AMB editors» consisteix només a fer retornar els editors a les editorials, sense que hi tornin els professionals d’edició i producció més imprescindibles o, fins i tot —quin cinisme— deslligant-se d’ells, bé desempallegant-se’n, bé desplaçant-los i arraconant-los com fa Grup 62?
¿Hem de creure, davant exemples com el seu, que l’edició independent serà la panacea de l’edició de qualitat, o potser haurem de pensar que sovint es fa servir el terme edició independent com una marca que permet deslligar-se de la mala imatge que comença a anar associada als grans grups d’edició, i adquirir automàticament un prestigi que difícilment es posarà en dubte mentre la crítica no valori els llibres —suposant d’antuvi que se’ls llegeixi— segons criteris globals de qualitat?
Per dir-ho clar i català: ¿l’Ernest Folch creu sincerament en allò que defensa per Ara Llibres, amb totes les conseqüències, o Ara Llibres és només una manera de garantir-se la pervivència en el sector, aixoplugant-se sota un segell personal a recer de les tempestes del sector?
[Per obtenir una traducció aproximada d’aquest text: http://traductor.gencat.net/]
Silvia Senz (Sabadell, Catalunya, Espanya)
2 comentarios
linkgold -
licans -