Traductors: pagar per treballar
Un capítol més del descens als inferns que patim tots el professionals de la llengua i de l’edició, (vegeu 1, 2 i 3), mercès a la conjunció entre els nous marges de benefici que permet la tecnologia d’una banda, i la cobdícia, la manca d’ètica laboral i de responsabilitat empresarial d’altra:
Pagar per treballar
Diari Avui,
13/10/10 02:00 - Ferran EsteveQui conegui una mica el món de la traducció al nostre país, sap que cal una dosi considerable de temeritat o insensatesa per voler guanyar-se la vida treballant en el mercat editorial, i no pas perquè aquest país llegeixi cada vegada menys, sinó perquè el col·lectiu continua treballant per les mateixes tarifes que es cobraven fa 15 anys (és a dir, que, amb l’arribada de l’euro i l’augment del cost de la vida en aquests anys, hi ha sortit perdent, i molt). Als traductors que buscaven una sortida econòmicament més solvent, sempre els quedava l’opció de treballar per a un mercat privat en què, tot i que les tarifes també estaven lluny de la retribució mitjana de la resta d’Europa, els preus eren, si més no, dignes.
Però, ai las, va arribar la crisi. I aquí va començar la picaresca: que si la situació és molt delicada i tots hem de posar-hi alguna cosa de part nostra per tirar endavant (demà diré a la companyia del gas que ells hauran de posar-hi alguna cosa de part seva quan jo no pugui pagar), que si haurem de rebaixar les tarifes per continuar sent competitius (puc abaixar jo també la qualitat de la meva feina?), que si ara només et puc pagar aquesta tarifa però et recompensaré en la propera feina (truqui’m quan rebi la propera feina), que si... Condicions que sempre porten implícit un “no són negociables”. És a dir, imposicions.
I la crisi continua, i cada vegada són més les empreses d’aquest sector que, com que una situació així és el moment ideal per treure a passejar tota la indecència que portem a dins, han optat per adherir-se a una pràctica que era relativament freqüent en el món de les agències que es dediquen a la interpretació de conferències: el cobrament d’un cànon, bé aplicat a priori –per mantenir el traductor en la llista de col·laboradors amb els quals es pot treballar–, bé aplicat a posteriori –calculat en funció de la quantitat de feina que s’hagi proporcionat al traductor. Dit d’una altra manera, un impost revolucionari que s’ha de satisfer llevat que vulguis quedar desplaçat del mercat. (No oblidem que aquestes companyies ja guanyen diners amb la seva tasca pel simple procediment de cobrar als clients que demanen els seus serveis normalment el doble del que elles mateixes paguen al traductor; per tant, amb aquesta mesura busquen cobrar dels dos vèrtexs restants del triangle laboral que s’ha format.)
Un servidor creia haver-ho vist tot en la manera com les autoritats han protegit els causants d’aquesta crisi, els continuen protegint i fan el que els manen, però aquesta instauració del “pagar per treballar” (sobretot en un sector en què els preus ja eren ridículs) sembla, de moment, el darrer esglaó en aquesta ascensió vertiginosa cap a l’absurd que fa un temps que vivim i que segur que ens portarà alguna sorpresa desagradable més. Ja ho advertia fa anys Warhol, quan discutia amb William Burroughs qui havia de pagar, si la puta o el client: “Ella és la prostituta, però també és qui va calenta; per tant, és qui ha de pagar”. De tan warholiana com sembla la situació, demanaria als responsables de totes aquestes empreses que assumeixin el seu paper de xulos i es comprin una cadeneta d’or ben gruixuda la propera vegada que ens vulguin oferir feina. Així no ens costarà gens posar-nos a traduir vestits només amb un conjunt i unes mitges.
Traductor
Darrera actualització ( Dimecres, 13 d’octubre del 2010 02:00 )
Informació complementària:
0 comentarios