La importància d’ésser (ben) traduït

Aprofitant l’avinentesa de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 i de la presència com a convidada de la cultura catalana —entesa com un territori cultural, històric i lingüístic transfronterer—, l’Institut Ramon Llull, juntament amb el Pen Club, va promoure dos estudis entorn a la situació actual de la traducció literària en general i de la traducció del i al català en particular, i a la seva rellevància en aquest estira i arronsa entre la uniformitat a què ens aboca la globalització, i els esforços per fer visible la diferència a què ens duu els nostre instint de supervivència cultural.

D’entrada, l’informe Ser traduït o no ser. Informe PEN/IRL sobre la situació internacional de la traducció literària analitza les condicions bàsiques (normalització lingüística, nivells d’alfabetització i de lectura, desenvolupament d’una indústria editorial i gràfica, xarxes i polítiques internes i externes de subvenció i foment cultural...) perquè una llengua tingui una representació i una difusió escrites i, en conseqüència, pugui traduir-se. De fet, certes dades (el nombre de traduccions de i a cada llengua, i l’evolució de la traducció per llengües) del baròmetre de fluxes de capital cultural literari que és l’Index Translationum posen en evidència no només la interdependència entre geopolítica i intercanvi cultural, les jerarquies lingüístiques i culturals mundials, i les actituds de permeabilitat dels ciutadans envers altres cultures, sinó també quelcom de molt més bàsic: que «la traducció literària és un indicador que mostra les enormes diferències en el desenvolupament mundial». No debades els països amb menys recursos publiquen menys obres a l’estranger.

Pel que fa a la situació del traductor i la seva imatge i prestigi socials, l’estudi fa el vincle entre la percepció social de les cultures foranes i la de la tasca de traduir: «En els països que són oberts a la literatura universal, la traducció literària és ben valorada i es considera una feina creativa, no pas una tasca mecànica», desenvolupada sovint per autors de prestigi. De fet, l’existència d’especialistes en la llengua original d’una obra traduïda és element indispensable per poder presentar al públic estranger tots els aspectes d’aquesta obra. Una llengua i cultura mancada d’un col·lectiu d’estudiosos d’abast mundial haurà necessàriament d’arribar a les altres llengües no directament, sinó mitjançant una llengua pont.

Essent la traducció un baluard fonamental de la diversitat, l’informe no podia desatendre el fenomen de la literatura de masses i de la mercantilització del sector editorial, i llurs efectes uniformadors, empobridors i obstaculitzadors del paper de pont intercultural que té la traducció:

Als Estats Units, una editorial pot invertir grans sumes de diners en la promoció d’autors que hom considera poden arribar a vendre molts exemplars de les seves obres. Com ha de competir amb aquesta inversió una obra traduïda que, a més a més, sovint no és escrita per un autor contemporani que pugui fer cap gira ni atreure així l’atenció dels mitjans de comunicació?

En principi es considera que la traducció literària introdueix un filtre de qualitat: els llibres que es tradueixen normalment representen les obres més preuades o llegides de la literatura d’origen. Això vol dir que la recepció a l’estranger de les grans obres mestres d’una literatura no pot utilitzar els mateixos canals que les obres destinades al gran públic.

Però la influència de la literatura anglosaxona d’entreteniment ha desequilibrat no només el mercat anglòfon, sinó també el de la resta de països, ja que avui la majoria de les obres traduïdes pertanyen a llibres originàriament escrits en anglès i de consum ràpid i intranscendent. [...] Amb això s’està enderrocant també la funció de pont entre cultures que la literatura havia representat tradicionalment. [...] La literatura depèn de la indústria del llibre, però els responsables de fer arribar els llibres als lectors són les xarxes de llibreries i de biblioteques. Un llibre traduït no té les mateixes condicions per competir en el mercat que un llibre original. El seu ressò també està condicionat per les grans cadenes de distribució. Podem constatar que moltes traduccions d’autors europeus als Estats Units han estat publicades en editorials petites, independents i sense afany de lucre. L’abast d’aquestes editorials és sovint massa limitat per fer d’intermediari efectiu i aconseguir que el llibre arribi físicament a tots els racons del planeta. [...] Les grans cadenes que controlen la distribució global donen prioritat als mega-sellers que, literalment, ofeguen la presència d’altres tipus de llibres als punts de venda. És difícil preveure quines mesures poden contribuir a invertir o limitar l’impacte d’aquestes tendències.

Però no només la creixent mercantilització de l’edició afecta a la divulgació de traduccions: en els països on la pirateria de llibres és una pràctica desfermada i incontrolada, la còpia il·legal contribueix també a donar ressò als productes més comercials, amb perjudici de l’establiment d’una xarxa local d’editorials i llibreries que pugui canalitzar una línia productiva amb criteris editorials i culturals propis.

En contraposició, manca en aquest estudi una anàlisi de les pràctiques de traducció oberta i col·laborativa —d’algunes de les quals ja n’hem parlat aquí—, sense afany de lucre, que fan de contrapès de la indústria editorial més mercantilista i de la pirateria, i permeten la difusió de versions d’obres que, donades la dependència de la traducció de les politiques públiques de subvenció i les limitacions d’aquestes dotacions, mai veurien la llum per altra via.

Fent una anàlisi de les jerarquies culturals i lingüístiques que s’observen en els índex de traducció per llengües, constata l’evident hegemonia de l’anglès, en tots els camps, i emfatitza la transcendència que té, per a la preservació d’un món culturalment obert i divers, superar l’hermetisme del món cultural anglòfon i el paper de l’anglès com a llengua franca. En aquest sentit, són absolutament determinats les polítiques (amb implicació d’organismes públics, plataformes socials i ens privats) de promoció cultural de cada àrea cultural i lingüística que permetin assolir nivells molt destacats de presència en altres llengües, independentment del seu nombre de parlants i de la seva situació política. Entre els diversos casos estudiats en l’informe (Països Baixos, Argentina, Catalunya, Alemanya, Xina i França), un exemple n’és el de Catalunya, l’únic, d’aquests sis territoris, sense estat i que forma part d’un àrea històrica, lingüística i cultural fragmentada i repartida enguany entre quatre països: Andorra; Espanya (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià); França (comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir); i Itàlia (ciutat de l’Alguer, a Sardenya). Malgrat molts dels desavantatges de partença —entre els quals hi ha la precària situació del traductor literari : «terminis molt curts, honoraris baixos que no s’incrementen i contractes espantosos (o a vegades fins i tot sense cap contracte)»—, des de la recuperació de l’autogovern mitjançant el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1980, i des de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i l’Institut Ramon Llull (IRL), la producció literària en català (de tot el seu territori) ha estat present en molts esdeveniments culturals i literaris a l’estranger, on actuen com a mecanisme de promoció de la literatura catalana i receptor d’influències d’altres països. Mostra d’aquest avenç és que algunes fires editorials internacionals molt importants s’han interessat en la cultura i l’edició en català, i han convidat expressament Catalunya a ser-hi representada (Guadalajara 2004 i Frankfurt 2007). Atès que l’Estat espanyol ha tendit, i tendeix encara, a mostrar a l’exterior una imatge cultural fonamentalment identificada amb la llengua espanyola —com sovint posem de manifest en aquest bloc (vegeu 1, 2, 3,4...) i com també va fer palès al Frankfurt de 1991, quan Espanya va ser-ne el país convidat (vegeu 1 i 2)—, la tasca política coordinada d’aquests agents en l’intercanvi cultural directe amb d’altres països i en l’impuls mundial de la literatura catalana és fonamental per a la seva pervivència i la seva visibilitat.

La situació de la traducció a Catalunya que presenta aquest informe general és, de fet, resum de l’altre estudi endegat per l’IRL i el Pen Club català, La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat/Catalan literature and translation in a globalized world, un informe de Carme Arenas i Simona Skrabec, del qual s’extreuen les següents conclusions sobre els viaranys —no mancats d’obstacles— que, hores d’ara, han de recórrer la literatura i els seus traginers per a bescanviar el món en català per d’altres mons:

TRADUCCIONS DEL CATALÀ A ALTRES LLENGÜES

1. Un 91% de totes les traduccions que es fan del català correspon a traduccions
al castellà.

2. El castellà, com a llengua majoritària, no actua de llengua pont per projectar una obra literària a l’escenari internacional. Tampoc no hi ha indicis que els títols traduïts a l’anglès hagin estat traduïts després a altres idiomes de manera sistemàtica. Hi ha autors catalans amb ressò important a l’estranger sense haver estat traduïts al castellà o l’anglès.

3. Es constaten força títols editats en anglès, però publicats a Catalunya. També la gran majoria de les traduccions al castellà es publiquen a Catalunya mateix.

4. Fora d’Espanya, l’idioma amb més traduccions des del català és el francès, seguit de l’alemany. L’anglès ocupa tot just el tercer lloc.

5. Entre 1998 i 2003 s’han traduït obres literàries catalanes a 24 idiomes diferents.

6. La projecció de la literatura catalana a l’exterior és deguda, majoritàriament, a les complicitats culturals, literàries i d’amistat entre els escriptors catalans i els escriptors, traductors o professors de l’estranger.

7. La literatura catalana ha exportat amb èxit sobretot obres narratives, especialment
novel·les. En canvi, falta molt perquè es coneguin a l’estranger els poetes a través de llibres complets, les antologies són, en molts casos, només un fet testimonial i poden resultar una barrera addicional per a la recepció completa d’un autor. L’assaig català és pràcticament desconegut fora de les fronteres d’Espanya.

8. Els autors més traduïts del català són autors de literatura infantil o juvenil, sobretot d’aquells llibres que han originat dibuixos animats per a la televisió (Tres bessones, etc.).

9. Les obres literàries d’una llengua com la catalana no han de superar només les fronteres d’una llengua d’abast limitat, sinó també fer-se lloc en un món que cada cop devalua més la lectura exigent.

10. Des de les administracions culturals no sempre hi ha prou imaginació o planificació per vetllar pel coneixement del corpus literari català. Aquest seria el pas previ per a una bona difusió internacional.

11. El traductor poques vegades pot incidir en la recuperació i projecció d’obres literàriament importants i exigents, sobretot si són d’èpoques anteriors.

12. És extremament difícil arribar a obtenir informació fiable sobre les versions de les obres literàries catalanes publicades en altres llengües i la seva qualitat, sobretot si es tracta d’idiomes allunyats.

 

LITERATURA UNIVERSAL EN CATALÀ

13. Amb una població completament bilingüe, qualsevol llibre pot arribar sense cap mena d’entrebanc al públic català a través d’una traducció castellana.

14. Tanmateix, les versions catalanes de textos originàriament publicats en castellà han augmentat. Aquest fenomen pot ser vist com un major reconeixement de la llengua catalana o com una simple estratègia de mercat.
15. La presència de narrativa i fins i tot de poesia estrangera en català és prou bona, però no podríem dir el mateix de les obres de pensament o d’assaig, que els lectors catalans continuen llegint en castellà perquè no se’n fan versions catalanes.

16. S’han obert horitzons cap a moltes llengües (per exemple, la literatura centreeuropea) amb traductors que no necessiten utilitzar cap llengua pont. Però en català encara hi ha llengües i cultures absents.

17. Disposar en català de traduccions de literatura culta de tots els gèneres és, també, una manera de revalorar i donar impuls a la pròpia llengua.

18. La traducció literària està molt ben valorada en el món de les lletres perquè en aquest àmbit tothom és conscient que els autors estrangers representen un material bàsic per a la cultura catalana.

19. No existeixen estadístiques fiables sobre la presència de la literatura universal en català. Això apunta cap a un cert desinterès per altres cultures. La ILC, i posteriorment l’IRL, han elaborat el catàleg TRAC d’obres catalanes traduïdes a altres llengües, però de moment no hi ha cap projecte per traçar amb detall com estan entrant les obres literàries d’altres cultures al català.

 

LA SITUACIÓ DEL TRADUCTOR LITERARI A CATALUNYA

20. La traducció vista com un simple pas dins l’edició d’un llibre, els traductors anònims perquè ningú no els coneix ni reconeix encara que signin la traducció, les traduccions fetes amb presses, mal pagades i d’una qualitat ínfima són sovint una realitat a Catalunya.

21. Els editors tradicionalment s’han mostrat poc disposats a admetre que el traductor hagi de ser beneficiari de cap mena de dret de propietat intel·lectual i només la legislació els ha forçat a canviar de criteri.

22. Catalunya ha comptat des de sempre amb molt bons traductors literaris, majoritàriament escriptors o professors universitaris. L’aparició dels estudis universitaris de traducció ha comportat la incorporació de molts llicenciats amb una formació teòrica en el camp de la traducció, però pocs es decideixen per la traducció literària.

23. Encara hi ha traductors amb nom propi a Catalunya, però com acostuma a passar en el món de les lletres, la reputació se l’han hagut de guanyar amb el propi treball individual i els mèrits acumulats.

24. Encara no hi ha un col·legi professional de traductors i les poques associacions existents no tenen una implantació gaire consolidada.

25. Una iniciativa pionera en el camp de la traducció literària és el web del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Català.

26. A Catalunya els premis per als traductors són quasi inexistents i molt pocs comporten dotació econòmica.

 

SUBVENCIONS

27. Els projectes de traducció d’obres cabdals de la literatura universal haurien de gaudir d’un ajut especial per tal d’assegurar-ne la publicació en català i la consegüent incorporació dins el patrimoni literari català. En aquest sentit hi hauria d’haver, tant per part de l’Administració com del sector editorial, una voluntat més explícita de construir la infraestructura cultural del país.

28. Caldria que la ILC promogués amb més possibilitats i d’una manera més decidida la traducció de totes aquelles obres cabdals de la literatura universal que no han estat incorporades al català.

29. L’Institut Ramon Llull cada any atorga subvencions a empreses editorials per a la traducció d’obres catalanes i per a les iniciatives relacionades amb la promoció i la difusió exterior de la literatura catalana.

30. Una relativa abundància de subvencions ha creat a tot Europa un clima en el qual un editor pràcticament no està disposat a publicar una traducció si aquesta no ve finançada des del seu país d’origen. Caldria desenvolupar mecanismes de correcció que ajudessin a conservar l’equilibri entre la importació i l’exportació.

31. Les traduccions literàries del català i al català no corresponen a cap política sistemàtica.

 

Encara queda, doncs, un llarg camí a fer.

 

Silvia Senz (Sabadell)