Diversidad y lectura/Diversitat i lectura

La importància d’ésser (ben) traduït

Aprofitant l’avinentesa de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 i de la presència com a convidada de la cultura catalana —entesa com un territori cultural, històric i lingüístic transfronterer—, l’Institut Ramon Llull, juntament amb el Pen Club, va promoure dos estudis entorn a la situació actual de la traducció literària en general i de la traducció del i al català en particular, i a la seva rellevància en aquest estira i arronsa entre la uniformitat a què ens aboca la globalització, i els esforços per fer visible la diferència a què ens duu els nostre instint de supervivència cultural.

D’entrada, l’informe Ser traduït o no ser. Informe PEN/IRL sobre la situació internacional de la traducció literària analitza les condicions bàsiques (normalització lingüística, nivells d’alfabetització i de lectura, desenvolupament d’una indústria editorial i gràfica, xarxes i polítiques internes i externes de subvenció i foment cultural...) perquè una llengua tingui una representació i una difusió escrites i, en conseqüència, pugui traduir-se. De fet, certes dades (el nombre de traduccions de i a cada llengua, i l’evolució de la traducció per llengües) del baròmetre de fluxes de capital cultural literari que és l’Index Translationum posen en evidència no només la interdependència entre geopolítica i intercanvi cultural, les jerarquies lingüístiques i culturals mundials, i les actituds de permeabilitat dels ciutadans envers altres cultures, sinó també quelcom de molt més bàsic: que «la traducció literària és un indicador que mostra les enormes diferències en el desenvolupament mundial». No debades els països amb menys recursos publiquen menys obres a l’estranger.

Pel que fa a la situació del traductor i la seva imatge i prestigi socials, l’estudi fa el vincle entre la percepció social de les cultures foranes i la de la tasca de traduir: «En els països que són oberts a la literatura universal, la traducció literària és ben valorada i es considera una feina creativa, no pas una tasca mecànica», desenvolupada sovint per autors de prestigi. De fet, l’existència d’especialistes en la llengua original d’una obra traduïda és element indispensable per poder presentar al públic estranger tots els aspectes d’aquesta obra. Una llengua i cultura mancada d’un col·lectiu d’estudiosos d’abast mundial haurà necessàriament d’arribar a les altres llengües no directament, sinó mitjançant una llengua pont.

Essent la traducció un baluard fonamental de la diversitat, l’informe no podia desatendre el fenomen de la literatura de masses i de la mercantilització del sector editorial, i llurs efectes uniformadors, empobridors i obstaculitzadors del paper de pont intercultural que té la traducció:

Als Estats Units, una editorial pot invertir grans sumes de diners en la promoció d’autors que hom considera poden arribar a vendre molts exemplars de les seves obres. Com ha de competir amb aquesta inversió una obra traduïda que, a més a més, sovint no és escrita per un autor contemporani que pugui fer cap gira ni atreure així l’atenció dels mitjans de comunicació?

En principi es considera que la traducció literària introdueix un filtre de qualitat: els llibres que es tradueixen normalment representen les obres més preuades o llegides de la literatura d’origen. Això vol dir que la recepció a l’estranger de les grans obres mestres d’una literatura no pot utilitzar els mateixos canals que les obres destinades al gran públic.

Però la influència de la literatura anglosaxona d’entreteniment ha desequilibrat no només el mercat anglòfon, sinó també el de la resta de països, ja que avui la majoria de les obres traduïdes pertanyen a llibres originàriament escrits en anglès i de consum ràpid i intranscendent. [...] Amb això s’està enderrocant també la funció de pont entre cultures que la literatura havia representat tradicionalment. [...] La literatura depèn de la indústria del llibre, però els responsables de fer arribar els llibres als lectors són les xarxes de llibreries i de biblioteques. Un llibre traduït no té les mateixes condicions per competir en el mercat que un llibre original. El seu ressò també està condicionat per les grans cadenes de distribució. Podem constatar que moltes traduccions d’autors europeus als Estats Units han estat publicades en editorials petites, independents i sense afany de lucre. L’abast d’aquestes editorials és sovint massa limitat per fer d’intermediari efectiu i aconseguir que el llibre arribi físicament a tots els racons del planeta. [...] Les grans cadenes que controlen la distribució global donen prioritat als mega-sellers que, literalment, ofeguen la presència d’altres tipus de llibres als punts de venda. És difícil preveure quines mesures poden contribuir a invertir o limitar l’impacte d’aquestes tendències.

Però no només la creixent mercantilització de l’edició afecta a la divulgació de traduccions: en els països on la pirateria de llibres és una pràctica desfermada i incontrolada, la còpia il·legal contribueix també a donar ressò als productes més comercials, amb perjudici de l’establiment d’una xarxa local d’editorials i llibreries que pugui canalitzar una línia productiva amb criteris editorials i culturals propis.

En contraposició, manca en aquest estudi una anàlisi de les pràctiques de traducció oberta i col·laborativa —d’algunes de les quals ja n’hem parlat aquí—, sense afany de lucre, que fan de contrapès de la indústria editorial més mercantilista i de la pirateria, i permeten la difusió de versions d’obres que, donades la dependència de la traducció de les politiques públiques de subvenció i les limitacions d’aquestes dotacions, mai veurien la llum per altra via.

Fent una anàlisi de les jerarquies culturals i lingüístiques que s’observen en els índex de traducció per llengües, constata l’evident hegemonia de l’anglès, en tots els camps, i emfatitza la transcendència que té, per a la preservació d’un món culturalment obert i divers, superar l’hermetisme del món cultural anglòfon i el paper de l’anglès com a llengua franca. En aquest sentit, són absolutament determinats les polítiques (amb implicació d’organismes públics, plataformes socials i ens privats) de promoció cultural de cada àrea cultural i lingüística que permetin assolir nivells molt destacats de presència en altres llengües, independentment del seu nombre de parlants i de la seva situació política. Entre els diversos casos estudiats en l’informe (Països Baixos, Argentina, Catalunya, Alemanya, Xina i França), un exemple n’és el de Catalunya, l’únic, d’aquests sis territoris, sense estat i que forma part d’un àrea històrica, lingüística i cultural fragmentada i repartida enguany entre quatre països: Andorra; Espanya (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià); França (comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir); i Itàlia (ciutat de l’Alguer, a Sardenya). Malgrat molts dels desavantatges de partença —entre els quals hi ha la precària situació del traductor literari : «terminis molt curts, honoraris baixos que no s’incrementen i contractes espantosos (o a vegades fins i tot sense cap contracte)»—, des de la recuperació de l’autogovern mitjançant el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1980, i des de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i l’Institut Ramon Llull (IRL), la producció literària en català (de tot el seu territori) ha estat present en molts esdeveniments culturals i literaris a l’estranger, on actuen com a mecanisme de promoció de la literatura catalana i receptor d’influències d’altres països. Mostra d’aquest avenç és que algunes fires editorials internacionals molt importants s’han interessat en la cultura i l’edició en català, i han convidat expressament Catalunya a ser-hi representada (Guadalajara 2004 i Frankfurt 2007). Atès que l’Estat espanyol ha tendit, i tendeix encara, a mostrar a l’exterior una imatge cultural fonamentalment identificada amb la llengua espanyola —com sovint posem de manifest en aquest bloc (vegeu 1, 2, 3,4...) i com també va fer palès al Frankfurt de 1991, quan Espanya va ser-ne el país convidat (vegeu 1 i 2)—, la tasca política coordinada d’aquests agents en l’intercanvi cultural directe amb d’altres països i en l’impuls mundial de la literatura catalana és fonamental per a la seva pervivència i la seva visibilitat.

La situació de la traducció a Catalunya que presenta aquest informe general és, de fet, resum de l’altre estudi endegat per l’IRL i el Pen Club català, La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat/Catalan literature and translation in a globalized world, un informe de Carme Arenas i Simona Skrabec, del qual s’extreuen les següents conclusions sobre els viaranys —no mancats d’obstacles— que, hores d’ara, han de recórrer la literatura i els seus traginers per a bescanviar el món en català per d’altres mons:

TRADUCCIONS DEL CATALÀ A ALTRES LLENGÜES

1. Un 91% de totes les traduccions que es fan del català correspon a traduccions
al castellà.

2. El castellà, com a llengua majoritària, no actua de llengua pont per projectar una obra literària a l’escenari internacional. Tampoc no hi ha indicis que els títols traduïts a l’anglès hagin estat traduïts després a altres idiomes de manera sistemàtica. Hi ha autors catalans amb ressò important a l’estranger sense haver estat traduïts al castellà o l’anglès.

3. Es constaten força títols editats en anglès, però publicats a Catalunya. També la gran majoria de les traduccions al castellà es publiquen a Catalunya mateix.

4. Fora d’Espanya, l’idioma amb més traduccions des del català és el francès, seguit de l’alemany. L’anglès ocupa tot just el tercer lloc.

5. Entre 1998 i 2003 s’han traduït obres literàries catalanes a 24 idiomes diferents.

6. La projecció de la literatura catalana a l’exterior és deguda, majoritàriament, a les complicitats culturals, literàries i d’amistat entre els escriptors catalans i els escriptors, traductors o professors de l’estranger.

7. La literatura catalana ha exportat amb èxit sobretot obres narratives, especialment
novel·les. En canvi, falta molt perquè es coneguin a l’estranger els poetes a través de llibres complets, les antologies són, en molts casos, només un fet testimonial i poden resultar una barrera addicional per a la recepció completa d’un autor. L’assaig català és pràcticament desconegut fora de les fronteres d’Espanya.

8. Els autors més traduïts del català són autors de literatura infantil o juvenil, sobretot d’aquells llibres que han originat dibuixos animats per a la televisió (Tres bessones, etc.).

9. Les obres literàries d’una llengua com la catalana no han de superar només les fronteres d’una llengua d’abast limitat, sinó també fer-se lloc en un món que cada cop devalua més la lectura exigent.

10. Des de les administracions culturals no sempre hi ha prou imaginació o planificació per vetllar pel coneixement del corpus literari català. Aquest seria el pas previ per a una bona difusió internacional.

11. El traductor poques vegades pot incidir en la recuperació i projecció d’obres literàriament importants i exigents, sobretot si són d’èpoques anteriors.

12. És extremament difícil arribar a obtenir informació fiable sobre les versions de les obres literàries catalanes publicades en altres llengües i la seva qualitat, sobretot si es tracta d’idiomes allunyats.

 

LITERATURA UNIVERSAL EN CATALÀ

13. Amb una població completament bilingüe, qualsevol llibre pot arribar sense cap mena d’entrebanc al públic català a través d’una traducció castellana.

14. Tanmateix, les versions catalanes de textos originàriament publicats en castellà han augmentat. Aquest fenomen pot ser vist com un major reconeixement de la llengua catalana o com una simple estratègia de mercat.
15. La presència de narrativa i fins i tot de poesia estrangera en català és prou bona, però no podríem dir el mateix de les obres de pensament o d’assaig, que els lectors catalans continuen llegint en castellà perquè no se’n fan versions catalanes.

16. S’han obert horitzons cap a moltes llengües (per exemple, la literatura centreeuropea) amb traductors que no necessiten utilitzar cap llengua pont. Però en català encara hi ha llengües i cultures absents.

17. Disposar en català de traduccions de literatura culta de tots els gèneres és, també, una manera de revalorar i donar impuls a la pròpia llengua.

18. La traducció literària està molt ben valorada en el món de les lletres perquè en aquest àmbit tothom és conscient que els autors estrangers representen un material bàsic per a la cultura catalana.

19. No existeixen estadístiques fiables sobre la presència de la literatura universal en català. Això apunta cap a un cert desinterès per altres cultures. La ILC, i posteriorment l’IRL, han elaborat el catàleg TRAC d’obres catalanes traduïdes a altres llengües, però de moment no hi ha cap projecte per traçar amb detall com estan entrant les obres literàries d’altres cultures al català.

 

LA SITUACIÓ DEL TRADUCTOR LITERARI A CATALUNYA

20. La traducció vista com un simple pas dins l’edició d’un llibre, els traductors anònims perquè ningú no els coneix ni reconeix encara que signin la traducció, les traduccions fetes amb presses, mal pagades i d’una qualitat ínfima són sovint una realitat a Catalunya.

21. Els editors tradicionalment s’han mostrat poc disposats a admetre que el traductor hagi de ser beneficiari de cap mena de dret de propietat intel·lectual i només la legislació els ha forçat a canviar de criteri.

22. Catalunya ha comptat des de sempre amb molt bons traductors literaris, majoritàriament escriptors o professors universitaris. L’aparició dels estudis universitaris de traducció ha comportat la incorporació de molts llicenciats amb una formació teòrica en el camp de la traducció, però pocs es decideixen per la traducció literària.

23. Encara hi ha traductors amb nom propi a Catalunya, però com acostuma a passar en el món de les lletres, la reputació se l’han hagut de guanyar amb el propi treball individual i els mèrits acumulats.

24. Encara no hi ha un col·legi professional de traductors i les poques associacions existents no tenen una implantació gaire consolidada.

25. Una iniciativa pionera en el camp de la traducció literària és el web del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Català.

26. A Catalunya els premis per als traductors són quasi inexistents i molt pocs comporten dotació econòmica.

 

SUBVENCIONS

27. Els projectes de traducció d’obres cabdals de la literatura universal haurien de gaudir d’un ajut especial per tal d’assegurar-ne la publicació en català i la consegüent incorporació dins el patrimoni literari català. En aquest sentit hi hauria d’haver, tant per part de l’Administració com del sector editorial, una voluntat més explícita de construir la infraestructura cultural del país.

28. Caldria que la ILC promogués amb més possibilitats i d’una manera més decidida la traducció de totes aquelles obres cabdals de la literatura universal que no han estat incorporades al català.

29. L’Institut Ramon Llull cada any atorga subvencions a empreses editorials per a la traducció d’obres catalanes i per a les iniciatives relacionades amb la promoció i la difusió exterior de la literatura catalana.

30. Una relativa abundància de subvencions ha creat a tot Europa un clima en el qual un editor pràcticament no està disposat a publicar una traducció si aquesta no ve finançada des del seu país d’origen. Caldria desenvolupar mecanismes de correcció que ajudessin a conservar l’equilibri entre la importació i l’exportació.

31. Les traduccions literàries del català i al català no corresponen a cap política sistemàtica.

 

Encara queda, doncs, un llarg camí a fer.

 

Silvia Senz (Sabadell)

Discurso inaugural de Quim Monzó de la Feria del Libro de Frankfurt 2007, con la cultura catalana como invitada

[Descargable aquí el texto que reproducimos. El pdf de sus versiones alemana, inglesa, catalana y castellana, aquí. El vídeo, aquí. Magníficamente comentado aquí. Valoraciones sobre la feria y la cultura catalana del propio Monzó, aquí. Lo que se obtiene con un buen estilo discursivo, aquí.]

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”.

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos estats, en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix; no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop, sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un bundesland geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els tour operators, els avions de baix cost i la “balearització” dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc Dioptria.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, J. V. Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom —tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no—. A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder político-cultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”.

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica

va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,

els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula Sargantaneta, adobada amb adjectius exaltats. (Sargantaneta és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme — ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

 

Quim Monzó

Opción Libros: bibliodiversidad en Argentina

Opción Libros es una selección de calidad que permite encontrar los mejores libros en las mejores librerías de la Ciudad de Buenos Aires.

Opción Libros es una iniciativa de la Subsecretaría de Gestión e Industrias Culturales, de la Secretaría de Cultura del GCBA, que responde a una política pública a favor de la diversidad cultural. Nace, por un lado, a partir de una inquietud concreta del sector editorial argentino: la falta de visibilidad de los libros en las librerías y la falta de prensa. Por otro lado, teníamos en el horizonte de expectativas la experiencia madrileña de Bibliodiversidad: una iniciativa de editoriales y librerías independientes que se asociaron para promover la difusión de las obras de editoriales independientes en distintas librerías.
El objetivo de Opción Libros es fomentar y promover las ediciones de calidad de las pequeñas y medianas editoriales a través de la creación de espacios destacados de venta en las librerías y una importante difusión de prensa. El fomento de las editoriales y librerías PyMEs garantiza la diversidad de la oferta editorial e impulsa a un sector industrial que crea múltiples puestos de trabajo.

El programa también apunta a beneficiar a las librerías adheridas a través de toda la campaña de difusión que realiza el programa que incluye vía pública, pauta publicitarias en diarios, revistas, radio y televisión. Además, las librerías se identifican a partir de la colocación de stickers en vidriera, sus datos figuran en las piezas gráficas (señaladores y catálogos) y el espacio dedicado al programa se encuentra destacado por una señalética que lo resalta. A la vez, los libros se destacan mediante la colocación de una faja que los identifica.

El público lector se beneficia mediante una más rica oferta editorial y una importante sugerencia de lectura, dado que la confección del catálogo de Opción Libros fue armado por cinco grandes lectores, el Consejo Asesor del programa.

Esperamos que este tipo de programas contribuya efectivamente a garantizar la diversidad de la oferta editorial, aunando los esfuerzos conjuntos de los sectores implicados: editoriales, librerías, público lector y el Estado.

Cecilia Mosteiro

Buenos Aires (Argentina)

Revista Bibliodiversidad

Una iniciativa de la Comisión de Pequeñas Editoriales de la Asociación de Editores de Madrid (España), cuyo objetivo es dar a conocer a los intermediarios culturales las novedades del centenar de editoriales que la integran. Los 6000 ejemplares de cada número se distribuyen en bibliotecas públicas, medios de comunicación, librerías, autoridades culturales, importadores iberoamericanos, entidades del sector, etc.

Puede accederse al PDF (1,00 Mb) del número 26 (diciembre 2005) de la revista: http://www.bibliodiversidad.net/bibliodiversidad26.pdf

En esta edición, entre otros materiales, puede leerse el discurso de aceptación de Francisco Ayala al premio Antonio de Sancha 2005.